Fa uns dies recomanàvem un documental sobre la figura de’n Ferran Sunyer, un matemàtic català amb una vida particularment interessant.
Aquí us en deixem l’enllaç, perquè no hi hagi excuses a l’hora de veure’l!
http://www.tv3.cat/videos/4545916/Ferran-Sunyer-i-Balaguer-Historia-dun-exili-interior
Avui és Sant Jordi i hagués estat senzill fer algun post amb la multitud de llibres que tenim publicats i podríeu haver comprat avui entorn al món de la ciència. No n’hi ha pocs, però aquí els anirem descobrint poc a poc, amb el temps i dedicació que es mereixen.
Però com que és Sant Jordi i això és el Funció d’Ona no deixarem de parlar ni de ciència ni de llibres. I ho farem, amb l’última novel·la de’n Màrius Serra. És el llibre que m’han regalat avui.
Plans de Futur, de’n Màrius Serra. Aparentment un llibre de novel·la que parla sobre l’esperança, segons ens diu la contraportada. Si continuem llegint, però, veurem que diu:
Recrea lliurement el peculiar entorn familiar del matemàtic figuerenc Ferran Sunyer, tetraplègic i autodidacte, que va assolir projecció internacional malgrat les seves limitacions físiques i els entrebancs de la universitat franquista.
Ferran Sunyer, efectivament, és un dels científics del país amb renom internacional, que passen desapercebuts per bona part de la població. En tenim uns quants, i també ens agradarà anar-los descobrint.
De moment, sembla que tot ens empeny a esbrinar més coses sobre Ferran Sunyer, perquè dijous vinent pel Canal 33 passen un documental sobre la seva persona, el veurem!
La meva germana em va re-enviar un correu electrònic que venia des dels organitzadors de FameLab, on es demanava el següent:
Ella només hi afegia una paraula, imperativa: “apunta’t”, seguit de tres signes d’exclamació: “apunta’t!!!”. Després de llegir-m’ho, i d’entusiasmar-me la idea al principi, vaig pensar que, de fet, allò no era per mi: encara que faci ciència, i m’agradi el que faci, no se’m dóna gaire bé parlar davant d’un públic nombrós, i menys explicar en 3 minuts i d’una manera atractiva, emocionant i divertida el que faig… I és que s’han de tenir-los ben posats per fer el que fan els finalistes de FameLab! Així que, tot i desestimar la idea a la participació, no vaig deixar d’interessar-me pel concurs en si. I és que, què és ben bé el FameLab? Doncs es tracta simplement de monòlegs de 3 minuts fets per científics, que expliquen la seva recerca. L’objectiu dels organitzadors és, per una banda, la divulgació científica, però per l’altra, i no menys important, la caça de talents!
Després d’una primera fase de preselecció oberta a tothom, on els participants enviaven els seus vídeos domèstics (això és el que me germana volia que fes), hi havia una segona fase que consistia en una masterclass, on els preseleccionats rebien classes per perfeccionar les seves, diem-ne, “habilitats comunicatives”. Després, davant d’un jurat, havien de fer els monòlegs, i ara… ara en queden només 8 de seleccionats, a nivell estatal! Són aquests:
La final és el dia 14 de maig, a Madrid (Teatro Alfil, 21 h), i d’allà en sortirà un, només un, que anirà a la gran final internacional al juny al Cheltenham Science Festival.
Ara, a la semifinal, n’hi ha uns quants de Catalunya, que potser coneixeu:
Helena González Burón – Institut de Recerca Biomèdica,
Daniel García Jiménez – Universitat Pompeu Fabra,
Oriol Marimón Garrido – Universitat de Barcelona,
Estarem al cas!
A part del cicle de “Cinema i Salut“ que organitza la secció de ciència de l’Ateneu Barcelonès, trobem un altre cicle de tres sessions per aquesta primavera on la ciència n’és el principal protagonista. En aquest cas, la iniciativa sorgeix del grup de Xerrades d’Estudiants d’Història de la Ciència (XEHC), i s’emmarca dins del programa de Col·loquis de la Societat Catalana d’Història de la Ciència i la Tecnologia (SCHCT), en col·laboració amb el Casal de Joves Palau Alòs, on es faran les sessions (c/ Sant Pere més Baix, 55). A part del passi de la pel·lícula, les sessions també inclouen una presentació inicial i un debat posterior amb el públic. Hem d’estar atents al que organitzen aquest grup, que pel que hem pogut anar veient, ens presenten propostes ben interessants.
La primera pel·lícula ja es va passar el passat divendres 12 d’abril i era Creation (2009) de Jon Amiel, i posava sobre la taula el tema de la selecció natural com a mecanisme d’evolució de les espècies. La següent sessió serà el divendres 3 de maig, a les 18 h i serà sobre Einstein i de la seva fama: Einstein i Eddington (2008) de Philip Martin. L’última sessió, el divendres 7 de juny a les 17 h, serà pel senyor Freud i la seva psicoanàlisi, i porta per títol Freud, Passió Secreta (1962) de John Huston.
Trobareu més informació sobre aquest acte i més que organitzen des del XEHC al seu blog: http://xerradesestudiants.blogspot.com.es/
I, ja que hem fet tard per la primera sessió, us en deixem el tràiler (de Creation):
Al Funció d’Ona, no només parlem de l’estat actual de la ciència, de les seves interaccions amb la societat i de les polítiques actuals i passades, de qui la fa i de les activitats que podeu tenir a l’abast per gaudir-la, sinó que un dels objectius que tenim, és també explicar ciència… apropar-vos-en el seu contingut. Sense això, res del que l’envolta tindria sentit.
Així que, de tant en tant, també penjarem posts amb explicacions sobre fenòmens naturals o tot allò que ens sembli interessant. Si teniu preguntes o propostes de temes… no ho dubteu, ja sabeu on trobar-nos: funciodona@gmail.com
————————————————
Per començar amb aquest tema, avui respondrem a una de les preguntes que la natura ens pot forçar a fer-nos, en moltes ocasions, i que mai està de més conèixer, perquè si en sabem la resposta ens pot servir per prendre decisions encertades en els moments més oportuns: què són els llamps? D’on vénen? Per què van on van? Per què ens poden fer tant de mal?
Ni més ni menys, un llamp és un ajust de comptes entre el cel i la superfície de la Terra.
Però, de què? D’electrons.
No vull avançar més coses abans d’hora, comencem pel principi…
VOSALTRES MATEIXOS
Aquest experiment segur que l’heu fet mil vegades… però mai està de més tornar-hi, no?
És l’experiment dels papers voladors que estimen globus. El que heu de fer és tallar trossets bastant petits de paper i deixar-los quiets damunt la taula. Fins aquí, no ha de passar res de res. (si passa alguna cosa… joder, quina por)
El pas següent és fregar un globus (si teniu un regle també val) contra la vostra roba de manera insistent. Què estem fent? Amb aquest fregament contra la roba el que estem fent és carregar el globus d’electrons, que són les partícules més fàcilment extraïbles dels diferents materials en contacte ja que són les que queden a l’exterior dels àtoms, i per tant a l’exterior del material.
Molt bé, doncs ara només cal que acosteu el globus als paperets, i veureu com aquests es mouen i queden enganxats al globus (o al regle). Una altra alternativa és que us acosteu el globus al cap… i veureu que la gent del vostre voltant es posa a riure. Aneu cap a un mirall i en trobareu la resposta. Els cabells que estiguin més a prop de la superfície del globus que heu fregat ‘hi quedaran enganxats. Com que normalment la gent sol posar-se el globus per sobre del cap… us haureu convertit tots en una colla de “punkys”.
El que acaba de passar, és que el globus tenia més càrregues elèctriques que el vostre cabell, o que els paperets… i la natura, si una cosa fa, és a equilibrar-ho tot. Per tant, es posen en contacte els cabells o paperets i el globus per intercanviar-se els electrons que sobren a un i falten a l’altre. S’entén bé, no?
ara que ja hem rigut una estona i hem repassat els conceptes, entendreu més fàcilment el que passa dins d’un núvol.Els petits cristalls o gotes d’aigua de què està format, circulen per dins d’aquest. Quan circulen es freguen els uns amb els altres i què passa? Perfecte! Igual que amb el globus: quan freguem queden carregats negativament. Doncs tots els cristalls carregats negativament se situen a la part de baix del núvol juntament amb els més pesats.I què passa aleshores? Doncs l’efecte és el mateix que fa que els cabells se us posin de punta quan us poseu el globus carregat sobre del cap. El núvol carregat negativament té altra vegada la necessitat imperiosa d’equilibrar-se i necessita cedir càrregues (els electrons) a algun cos que estigui carregat positivament.
Quin és el cos que els núvols tenen més proper quan són al cel???
a. un altre núvol
b. la superfície de la Terra
BINGO! Ja ho tenim, ja sabem perquè el llamp (els electrons frisosos de marxar d’aquella massa excessivament carregada) ve cap a nosaltres: som la càrrega positiva més propera que troba.
Algunes vegades haureu vist llampecs (llamps que enlloc de caure a la superfície de la Terra, se’n van a una altra punta de cel). Aquesta és l’altre destí que poden tenir els electrons, cap a núvols veïns.
Però l’aire no és un element aïllant de l’electricitat? Normalment els electrons necessiten una superfície conductora que els guiï… Tot depèn de la força que els estiri a marxar del lloc on són. Aquesta força és la força electrostàtica i serà més gran com més gran sigui la diferència entre càrregues negatives i positives. Aquesta diferència de càrregues, és la tantes vegades anomenada diferència de potencial.
Doncs bé, entre el núvol i la terra, la diferència és tal que l’aire esdevé conductor. Com sempre, uns numerets van bé per fer-nos-en una idea:
Doncs aquí més que mai, el que ens convé als humans és esquivar aquesta descàrrega brutal d’electrons si no volem sortir-ne moooooolt perjudicats. I per fer-ho, el que hem d’intentar és el que ens surt més bé… complicar l’existència dels altres.
En aquest cas, els altres seran els electrons que estan buscant un blanc fàcil.
Quins són els blancs fàcils?
Tot comença un bonic matí d’estiu, (just acabada la guerra) que Feynman està redactant uns informes que ha d’entregar per acabar de rematar tota la feina que ha fet. Necessita consultar un document que havia redactat però que no troba. Baixa a buscar-lo a la biblioteca però els dissabtes està tancada… no el deixen entrar.
Recorda, que un company seu, Frederic de Hoffman, té una còpia de tots els documents (tots els secrets de la bomba atòmica) guardats al seu despatx. Sense pensar-s’ho dues vegades, es dirigeix al despatx del seu col·lega per demanar-li el document.
Hi ha un petit problema: no hi ha ningú al despatx… Al principi decideix esperar-lo, però el temps va passant i no arriba ningú. Per passar l’estona, Feynman comença a jugar amb les rodes de les obertures de les caixes fortes. Potser no caldrà esperar a ningú per tenir el document que vol… Veu que a la taula de la secretària hi ha un paperet amb 6 xifres del número “pi” escrites. Sospitós. Massa sospitós. Prova la combinació 31-41-59…res, prova 59-41-31…res. Abandona.
Però quan es dirigeix cap a la porta… pensa que no, que no pot ser, Hoffman és de la classe d’homes que ha de tenir com a clau una constant matemàtica o física. La següent que li passa pel cap és el número “e”. I ho prova: 27-18-28… TATXAN!!! Ha aconseguit obrir una caixa! Però el document que ell busca es troba en una altra. Bé, provarem una altra vegada la mateixa combinació: 27-18-28. PREMI!!! Després n’obre una altra per assegurar-se que totes les caixes tenen la mateixa combinació… i la tenen.
Feynman pensa: “Ara podria escriure un llibre sobre obrecaixes que deixaria petitets a la resta, perquè al començar podria assegurar que he obert caixes el contingut de les quals és el més gran i important que el que qualsevol cosa que un rebentacaixes hagi pogut obrir, excepte, és clar, per salvar una vida. Per molt que es valorin les pells precioses o els lingots d’or, jo els he guanyat a tots: he obert les caixes de seguretat que contenen els secrets de la bomba atòmica: els plans de producció de plutoni, els procediments de purificació, la quantitat de material necessari, el funcionament de la bomba, la generació dels neutrons, quin va ser el seu diseny concret, les dimensions… Tota la informació de què disposa Los Àlamos”- ¿Està ud. de broma, Sr. Feynman? – Richard P. Feynman –Bé, ja tenim tots els documents al descobert. Agafa el document que necessita i deixa una nota al seu company:”He agafat el document nº LA 4312. Firmat: Feynman, l’obrecaixes.”
Ja que té els altres arxivadors oberts… decideix que deixarà una altra nota al primer de tots: “Aquesta no ha estat més difícil d’obrir que l’altra. Firmat: un tio llest.”
I per acabar de rematar la feina, deixa una nota a la tercera caixa que havia obert:” Quan totes les combinacions són iguals, no costa més obrir-ne una que l’altra. Firmat: el mateix d’abans.”
Aquell vespre, es troba amb Hoffman a la cafeteria. Aquest li diu que marxa al despatx a treballar una estona. Òbviament, decideix acompanyar-lo per riure una estona. Al cap d’una estona de treballar, Hoffman necessita un document. Obre una caixa forta, empalideix i comença a tremolar… li ensenya a Feynman un paper que diu:”Quan totes les combinacions són iguals, no costa més obrir-ne una que l’altra. Firmat: el mateix d’abans.”
Tot innocent, el nostre amic, intenta forçar-lo amb excuses per tal que obri la caixa on ha deixat la primera nota signada. Però el seu company n’obre una altra i hi troba un altre paper que posa:”Aquesta no ha estat més difícil d’obrir que l’altra. Firmat: un tio llest.”
Després de veure la seva cara, Feynman decideix abandonar el despatx, ja que tem una represàlia fora de mida. S’escapa, i al cap de poc comprova que les seves prediccions no anaven per mal camí: el seu company el persegueix corrent pel passadís. Després d’una persecució per tot l’edifici, finalment l’atrapa. Però, sorpresa, li fa una abraçada que no s’esperava. I aquesta abraçada conciliadora que li fa, és per donar-li les gràcies perquè ha sigut ell, i no un altre, el qui ha obert les caixes!
I després d’això? Doncs tan amics. Pocs dies més tard, Hoffman es dirigeix a Feynman: “És que necessito uns documents que té amagats un altre company en una caixa forta, i clar, el company no hi és…i clar…” Cap problema, una altra expedició.
Com creieu que contínua aquesta història? Si en voleu saber més, podeu llegir el llibre “¿Està ud. de broma, Sr. Feynman?”, escrit pel mateix Feynman i que un dia ja comentarem al blog, o també el còmic “Feynman” per Jim Ottaviani (Autor) i Leland Myrick (Il·lustrador) que narra les aventures i desventures d’aquest mestre (i que també en farem una entrada ben aviat). Perquè aquesta és només una de les moltes anècdotes que va protagonitzar Feynman… ja en vindran més. Així, anem tocant una mica de tot al blog, que de tant en tant va moooolt i molt rebé relaxar la ment!!
Estrenem el blog de funció d’ona amb una proposta cinèfila per avui. La fan a l’Ateneu Barcelonès. Un lloc on, des de fa poc, i gràcies al periodista i físic Michele Catanzaro, s’ha tornat a tirar per la piscina organitzant actes de ciència. Com havia sigut fa uns anys! Avui ens proposen cinema nuclear: tal com diuen al seu enllaç: es tracta d’un acte dins del cicle “Cinema i Salut”. Primer hi haurà la presentació per en Xavier Roqué, físic i expert en història de la ciència i professor de la UAB, i després el passi d’un curtmetratge de 15 minuts “A is for Atom” i una pel·lícula d’uns 50 minuts “The war game”. Tot comença a les 19 h a la Sala Oriol Bohigas de l’Ateneu (c/Canuda, 6, Barcelona).
Us deixem l’enllaç del curt perquè aneu fent boca:
Més informació (de la seva pàgina web):
Organitzador: Amb la col·laboració del Centre d’Història de la Ciència de la UAB.
Dia i hora: 09/04/2013 – 19h
Lloc: Sala Oriol Bohigas
Preu: Entrada lliure. Aforament limitat.
Quin paper juga el coneixement científic i mèdic al cinema? Quin paper juga el cinema en la generació, circulació i gestió d’aquest coneixement?
A is for Atom (A és un àtom). Director: Carl Urbano. Estats Units, 1953 15 min, curtmetratge, VOS anglès. Sinopsi: Un clàssic animat que explica què és un àtom i els usos de l’energia atòmica i els subproductes de la fissió nuclear.
The war game (El joc de la guerra). Director: Peter Watkins. Anglaterra, 1965, 48 min, VOS castellà. Sinopsi: El joc de la guerra és un documental-ficció sobre la guerra nuclear i les seves conseqüències potencials, als afores d’una ciutat anglesa.
Funció d'ona 